L'humor

L'HUMOR

Perquè diem de vegades, que no estem d'humor? Tothom té humor?

Jo penso que sempre estem d'humor passa que segons el dia, segons la situació en que ens trobem, segons l'estació en que estem, tenim un humor mes negatiu o més positiu.

Fixant-m'hi, m'he adonat que la gent sol estar d'un humor més positiu quan fa bon temps, en canvi en dies de pluja la gent sol estar trista, pessimista, angoixada...

Joseph Klatzmann, defineix l'humor amb una frase: “Riure per no plorar”, la qual em dona entendre que utilitzem l'humor per amagar las penes, per amagar la tristesa, les nostres preocupacions...

I personalment penso que ens seria una part de definició ja que molts cops en situacions no gaire agradables, situacions de nervis acabem actuant fen pallassades, acabem actuant amb un humor positiu.

Cercant més enllà he topat amb una frase de Nietzsche la qual deia: “L'home pateix tant profundament que ha hagut d'inventar el riure”.

Personalment no hi estic ben bé d'acord, però el que no desmentiria és que l'home pateix, perquè l'ésser humà està destinat a patir constantment, però l'ésser humà es un ésser savi, un ésser lluitador, un ésser sentimental, un ésser capaç de decantar els mals moments dels bons, un ésser el qual desitja ser feliç i fer feliços als altres...

Amb tot això em refereixo a que l'humà és capaç d'aparcar els seus problemes i passar-ho bé.

No només som feliços per cobrir a la tristesa, perquè llavors també podríem dir, que la tristesa està inventada per amagar l'humor.

L'humor ens caracteritza a cada un, hi ha gent que te més humor que d'altres, n'hi han que en tenen però molt negatiu (serien aquelles persones les quals els diem que estan de mal humor), en canvi també podem trobar aquelles persones capaces de treure't un somriure constantment (aquestes els i diem que tenen un mol bon humor).

Molts cops, però, solem relacionar l'humor amb els pallassos, amb les bromes, amb la ironia, amb els xistes... i esque no ens adonem però tots hem acabat siguen algun dia o altre un pallasso, tothom ha acabat tinguen una historia o altre en la qual vam fer el pena però alhora molta gracia (aquestes històries les anomenem anècdotes), tothom algun cop a la vida ha explicat un xiste, tothom ha fet una broma, tothom a fet servir la ironia, per tant tothom té humor!

La meva reflexió per tant m'ha acabat donant a pensar que d'humor en va ple, que l'humor el podem trobar sigui on sigui, passa que alguns seran mes agradables i altres ho seran menys, que l'humor molts cops l'utilitzem per cobrir els mals moments però també el fem servir en els bons, que l'humor es mou al voltant nostre constantment i que es una gran característica de cada un la qual ens fa ser diferents l'un de l'altre

I ara per acabar la dissertació amb una mica d'humor, mai millor que acabar-la amb un xiste:

El rey de la selva, va a celebrar una fiesta. Entonces dice:
Voy a hacer una fiesta.
Y todos dicen BIEN, y la rana:
(Cantando) ¡Que bien me lo voy a pasar! ¡Que bien me lo voy a pasar!
Y dice otra vez el rey:
Vamos a tener atracciones y caramelos.
Y todos BIEN, y la rana:
¡Que bien me lo voy a pasar! ¡Que bien me lo voy a pasar!
Y el rey hasta las narices de oír a la rana, dice:
Van a estar todos los animales, menos uno que es verde, con ojos saltones y pegajoso.
Y todos BIEN, y la rana:
¡Que bien! ¡Que se joda el cocodrilo!

Pol Martinez Rodriguez

Somriure

Somriure

Somriure es aquella expressió facial aparentment espontània que s’atribueix a sentiments com l’alegria, la satisfacció o al felicitat. Però realment és això un somriure?

Jo crec que en gran part si, però també hi falta contingut, contingut més filosòfic; d’entrada podem dir doncs que hi ha somriures molt diferents, o es que no ni han de falsos i de verdaders de feliços, de venjança de ràbia... podríem dir inclús que el somriure forma part de la nostra personalitat es a dir hi ha tants somriures com persones el món. Com bé diu la definició un somriure és espontani per tant és el nostre subconscient el que podríem dir que controla els nostres somriures i no nosaltres conscientment, de la mateixa manera podem dir que els somriure es racional atén a la raó quan es té la necessitat raonada de somriure doncs directament i espontàniament apareix sempre i quan no sigui fals. Realment tothom té un somriure? Personalment desitjo que si, ja sigui per el motiu que sigui, somriure és la millor teràpia que hi ha forma part de la felicitat, ja es diu que ser feliç treu tots els mals, per tant perquè hi ha tanta població grisa, sort que existeixen els pallassos, la millor feina del món,i per què la millor feina del món? Doncs perquè intenten treure un somriure a tothom,sigui qui sigui la qüestió es arrencar-li(literalment) un somriure d’aquesta manera fan que la gent estigui feliç i si una persona està feliç pot transmetre aquesta felicitat a els altres i així successivament, els pallassos intenten alegrar malgrat els problemes i les dificultats de la vida es per això que mereixen un respecte.

D’altre banda el somriure es un dels enigmes més gran que hi han o si no fixem-vos em La Gioconda no s’ha sap ven bé que vol expressar, felicitat, tristesa, por... es que com ja he dit abans hi ha tants somriures com gent hi ha i també cada somriure es diferent per a cadascú per tant no podem saber com és el somriure de una altre persona a no se que la coneixem molt bé i inclús així ens costaria.

Relacionant-ho em l’enigma hi ha somriures que aparenten una cosa però realment son una altre són somriures no sincers i d’altres que son malvats es a dir com si fossin egoistes en algun sentit es a dir somriures propis de una venjança, o de la ràbia,com per exemple somriure per el mal a una altre persona.

Com tot; els somriures també tenen les dues cares de la moneda, el negre y el blanc, el Yin y el Yang, per una banda ens poden expressar la felicitat, la dolçor, la alegria... i per l’altre l’egoisme, la falsedat... com totes les coses, no hi ha res perfecte, en quant a la definició del principi puc afirmar que és correcte però li falta l’altre cara de la moneda.

Eric Vallè

...............................................

La realitat

La realitat, és un terme que pot arribar a ser relatiu, però que no obstant, està definit com : ”todo lo que es, sea o no perceptible, accesible o entendible por la ciencia y la filosofía o cualquier otro sistema de análisis”. Bé, com ja he dit, jo en aquesta definició afegiria que és un terme relatiu, per que realment, podem saber amb tota la certesa que una cosa es real o no? Per què, com pots saber si aquella persona, objecte o animal és real? Com saps que no ha sigut una il·lusió?

Simplement, no ho podem saber, només podem confiar en lo que els nostres sentits ens diuen. I el que ara em diuen els meus sentits és que es fa difícil parlar filosòficament de la realitat, doncs ni jo mateix puc saber al 100% si realment estic escrivint aquesta dissertació, perquè, potser només m’ho estic imaginant, o potser estic somiant que faig els deures i d’aquí 5 minuts em despertaré estirat al llit i tindré que tornar a fer aquesta redacció.

Per tant, i per simplificar, a partir d’ara potser diré que la realitat és cada punt de vista de cada persona, perquè per una persona que veu una cadira on no n’hi ha cap, per a ella, aquella cadira si és real.

I tot i així, encara per simplificar-ho més diré que l’únic que realment sabem, és que no podem saber que és real.

Alex Ruiz